Sant Carles de la Ràpita.-La morra, un joc mil·lenari associat tradicionalment a mariners i pirates, ha deixat de ser patrimoni exclusiu de les tavernes i bars portuaris. Tan simple com engrescador -consisteix a mostrar de forma simultània, per part de cadascun dels dos jugadors, un nombre concret de dits d’una mà tractant d’endevinar, cridant amb veu alta, la suma total-, una trentena de parelles, sota l’associació Morràpita, manté viva la seva pràctica a Sant Carles de la Ràpita (Montsià). A banda de participar en campionats internacionals per tot el Mediterrani i fomentar la seva continuïtat, també són reclamats sovint des d’escoles i instituts per difondre les virtuts del joc. Un dels integrants de l’entitat, Rafa Balagué, juntament amb l’escriptor David González i l’il·lustrador Pau Ferrando publiquen ara ‘Quina Morra!’ (Edicions Morera), un compendi sobre la història, les claus del joc i la seva recuperació, acompanyat de relats literaris, imatges i il·lustracions.
“Si t’atures a pensar-hi, és un joc que l’únic q necessites són les mans i tenir una persona cara a cara per jugar. Quan parlo amb els joves els faig la comparació de que podria ser una partida amb la videoconsola a casa, però la mateixa tensió te la dona contra un jugador, perquè busques la combinació de dits entre un i altre. I aquest fet de buscar-ho et fa cada cop entrar més al joc”, relata Balagué, convençut que aquesta ha estat la clau que ha permès la morra perdurar durant segles al Mediterrani i a altres contrades. No només com a joc: també com un acte social. “L’addicció que desprèn és tan important com per a la gent que veu un partit de futbol o qui juga un campionat de videoconsoles, però tens el cara a cara amb les persones”, certifica.Observar una partida com a espectador extern pot convertir-se, per a molts no iniciats, en un autèntic espectacle. Tot i que la base de la competició són dos jugadors, sol practicar-se en parelles. El factor psicològic i la intimidació del contrincant poden resultar claus a l’hora d’endevinar les seves intencions en el moment de jugar. L’agilitat mental, per suposat, també. “Has de ser ràpid per no caure en els paranys. Has d’estar pendent del que la teva parella busca i el que els contrincants demanen”, apunta Balagué. Mirant sempre als ulls del contrincant, guanya el punt qui endevina la suma dels dits de la seva pròpia mà i la de l’adversari. “Més que un joc d’atzar, és matemàtic”, aclareix Balagué. Això és el que, en molts casos, ha fet créixer l’interès per la morra a les escoles i instituts, on membres de l’associació imparteixen tallers i xerrades. A mesura que la partida avança el ritme creix fins arribar a moments frenètics. La victòria sobre l’oponent acaba, sovint, amb expressions d’eufòria després de l’esforç mental. Moneda de canvi al llarg de la història”Era un joc simple, no ximple, però molt ben valorat en moltes èpoques: ha estat una moneda de canvi per a moltes persones”, subratlla Balagué, conscient però que l’estigma de “joc de taverna” que l’acompanya no li ha permès obtenir el reconeixement que rep en altres zones pròximes del Mediterrani, com Còrsega o Sardenya. Quan fa més d’una dècada el bar de Sant Carles de la Ràpita on solien trobar-se i organitzar campionats va tancar, els jugadors no van rendir-se i van decidir fundar “Morràpita”. Entre els objectius no només hi havia l’organització dels quatre o cinc campionats locals que cada any celebraven a la població: també la promoció, l’estudi i la preservació del joc. Aquest va ser el germen que, anys després, ha impulsat la publicació de “Quina morra!” i la investigació al voltant dels orígens. Fins aquell moment, reconeix Balagué, es tractava d’un joc tan arrelat al municipi -també practicat en poblacions marineres ebrenques com l’Ametlla de Mar- que creien que l’havien iniciat els mariners d’allí mateix. “La nostra sorpresa va arribar al 2009, quan descobrim per Internet que hi ha molta morra al Mediterrani”, admet. El descobriment va portar els jugadors rapitencs a començar a viatjar per tota la Mediterrània amb la seva morra, participant en campionats internacionals oficials -com el Murramundo, la competició de referència-, intercanviant experiències i recollint també informació sobre un joc que té amb adeptes a Còrsega, Eslovènia, Croàcia Niça, la Savoia, Occitània, Vall d’Aosta, Tretino, Tunísia, el Piemont, la Provença, la Basilicata, Aragó o el País Valencià. El llibre intenta abordar l’amplitud geogràfica i l’antiguitat del fenomen de la morra. Ho fa també il·lustrant-ho a partir dels relats literaris inspirats en diferents èpoques històriques i localitzacions que escriu David G. Caballero. Probablement originada a partir del costum de comptar amb els dits de la mà; jugada ja a l’antic Egipte, a Grècia i molt popular a l’època romana, la morra es va arribar a convertir en un mitjà per dirimir qüestions de negocis entre comerciants. Els mercaders italians l’haurien ajudat a escampar arreu de la Mediterrània. El joc i la CamorraHi ha constància que és utilitzada fins i tot, per repartir les zones de pastura de la zona de Terol. Però bona part de la seva fama es deu com a joc de bar o taverna, on s’apostava la beguda o, fins i tot diners. Per les pica-baralles sagnants que podia arribar a ser prohibida als països de religió musulmana. També pel règim feixista italià. La recerca sobre els orígens del joc plasmada en el llibre, en aquest sentit, no descarta que la denominació Camorra, per referir-se a la màfia napolitana, provingui de l’abreviació de “capo della morra”, la persona que controlava el joc i es quedava amb una part dels guanys. Autèntic símbol d’identitat en indrets com Sardenya, la seva pràctica ha transcendit històricament la conca mediterrània: es coneix la seva pràctica, fins i tot, a la Xina o les illes del Pacífic.La publicació de ‘Quina Morra!’, gràcies també a un ajut del Departament de Cultura, és per a l’entitat rapitenca un pas més per apuntalar la continuïtat del joc, actualment inclòs en l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre. Per a Morràpita, però, que també va impulsar la Federació Catalana de Jocs Tradicionals, el camí a recórrer en termes de promoció i consolidació encara és molt llarg. “A Còrsega fa set o vuit anys que entra als col·legis, el seu museu el representa com a joc tradicional i aquí ens adonem que som nosaltres els que no el tenim valorat encara, perquè el tenim com un joc de taverna, però quan decidim buscar les virtuts del joc i treure-ho ens adonem de la història que i les virtuts que té, de comptar ràpid, d’incitar al càlcul mental, fent quatre o cinc operacions en dècimes de segon”, apunta Balagué. En aquest context, alerta que deixar de celebrar campionats locals o que decaigui la seva pràctica social pot acabar posant en perill la seva continuïtat, com així ha passat a molts pobles del mateix territori, sigui per poc interès dels joves o, fa anys, per prohibició de les autoritats.