fou un arquitecte, historiador i crític d’art, assagista, poeta i agitador cultural català. Devot seguidor en la seva joventut de Joan Maragall. Col·laborà a La Renaixença, Pèl i ploma, La Veu de Catalunya, Empori, entre altres publicacions. Els seus primers poemes els publicà a la revista Pèl i Ploma l’any 1901. Després de la Guerra Civil (1936-39) col·laborà a Quaderns de l’Exili de Mèxic.
Interessat per la cançó popular i les rondalles, va ser durant les seves estades al Montseny que es dedicà a recollir-les de pastors i carboners; va publicar, a Catalunya, algunes rondalles amb el pseudònim de “la senyora Pepa”, segurament en homenatge a l’àvia Pepa, mestressa de la Figuera, la masia on s’estava. Va ser després de les llargues estades en aquella casa del pla de la Calma, on va escriure la majoria de les seves poesies, que va publicar l’únic llibre de poemes El cançoner (1905), amb un pròleg del seu bon amic Joan Maragall. En els sojorns montsenyencs també preparà la publicació de les obres pòstumes de Jacint Verdaguer, mort poc abans. La gent d’aquelles muntanyes li deien “el Saltacarenes”.
De Pijoan (Barcelona, 1879 – Lausana, 1963) a La Veu de Catalunya (17-VIII-1906). Avui fa 111 anys de la publicació d’aquest article sobre un joc que ajudava a passar l’estiu. La ironia sobre les acadèmies “sucursals” anticipava el projecte de Prat de la Riba de crear l’Institut d’Estudis Catalans com a acadèmia nacional. Pijoan en va ser el primer secretari.
JOSEP PIJOAN 1906 Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús
Comprenc que em puc tornar vell i ser nomenat d’algunes d’aquestes acadèmies “sucursals” que per aquí s’estilen. I no fóra això el que m’espantaria més, sinó que amb tant honor temo que em vingui un desvaneixement de sabiduria; cosa que sol succeir, perquè, com deien els antics, els déus desvaneixen an aquells que volen perdre. És per això que m’he determinat a escriure, de viu en viu, el meu discurs d’entrada, escollint un tema de sagacíssima investigació […] He regirat el museu de Nàpols i la Col·lecció Campana, i mil col·leccions més, de vasos grecs, per poder demostrar l’antiguitat i la noblesa d’aquest joc, que ha vingut tant a menys, sense que ningú s’ho expliqui. Jo fins crec que en les batalles al davant de Troia, els herois homèrics se feien a la morra a qui tocaria ser el primer en el combat. […] En l’Edat Mitjana trobem mil representacions o miniatures a on està dibuixat el joc de la morra començant pel famós manuscrit de la Catedral de Rosano, a on els saions es juguen a la morra la túnica de Crist. La circumstància de no venerar-se cap relíquia dels daus de la Passió, […] fa que jo m’inclini a suposar que el miniaturista s’atenia a una interpretació antiga i molt autèntica del text de l’escriptura. […] Avui tothom ja pot apreciar l’enorme decadència d’aquest joc. Si es demana a una senyora si vol jugar a la morra, i no a les fosques com deia Ciceró, pot ser que se n’ofengui. Fins n’hi haurà que no sabrien jugar-hi. La meva memòria acadèmica els ho explicarà amb tota mena de detalls. I anticipo ja que és cosa delicada aquesta tècnica del joc, perquè la morra presenta avui dues varietats: la pròpiament llatina i la que jo en dic tarragonina, perquè es juga només al camp de Tarragona. En la llatina hi cap endevinar tots els números de l’un al deu, la segona és molt semblant als nostres parells i senars. […] En jugar tots els números compresos entre u i deu, o sigui sobre tots els dits de les mans, canvien les probabilitats per a cada número. És necessària una agudíssima psicologia per a endevinar el número que us traurà el contrari. En canvi, en la morra tarragonina no poden ser més que parells o senars. No hi ha remei… La meva memòria anirà acompanyada d’un quadre del càlcul de probabilitats, fet per un gran matemàtic. A més hi haurà uns apèndixs amb un mapa i moltes figures, una apuntació musical folklòrica dels crits que es fan jugant, i un mostrari dels ganivets amb què s’acaba generalment la morra!